Conferencia del Card. Salvatore De Giorgi: “El Magisterio de la Iglesia sobre la ecología”

(Texto de la conferencia en catalán)

El Magisteri de l’Església sobre l’ecologia

Card. Salvatore De Giorgi, arquebisbe emèrit de Palerm

1. Una cordial salutació a tots en Crist. Amb molt de gust vaig acceptar la invitació per conversar amb vosaltres a l’inici d’aquestes Jornades sobre La conversió ecològica com una exigència de la fe, content i agraït per l’interès que mostreu vers el magisteri del gran papa que el Senyor ens ha donat, Francesc.
La seva primera encíclica social, Laudato si’, recorda, sintetitza, amplifica i contextualitza el Magisteri de l’Església sobre la cura de la casa comuna, que des del papa sant Joan XXIII s’ha tractat cada vegada amb més atenció. En l’ensenyament dels seus predecessors, el problema ecològic era menys evident, perquè no es patien o almenys no es manifestaven els efectes de la creixent industrialització i de l’emigració de la població cap a les grans ciutats. Al final del segle XIX, és a dir, a l’època de la Rerum novarum de Lleó XIII (15.5.1891), les xifres de contaminació es trobaven encara en nivells tolerables i no hi havia consciència dels perills per a l’equilibri del planeta que tenim avui dia.
2. Sant Joan XXIII, a l’encíclica Mater et magistra (15.5.1961), amb la sensibilitat derivada del seu origen, para una gran atenció a la terra, al medi rural i al respecte per la natura.
Diu profèticament que les lleis del desenvolupament econòmic i el progrés social no poden menystenir el medi ambient, i espera que el nivell de vida de la població agrícola i rural sigui semblant al dels ciutadans que obtenen els seus ingressos en els sectors industrials i de serveis, de manera que els agricultors no tinguin complex d’inferioritat, sinó que estiguin convençuts que el medi agrícola i rural pot refermar i desenvolupar la seva personalitat a través del seu treball, i els permeti mirar amb confiança el futur (cf. n. 129-157).
3. El beat Pau VI ha estat el primer papa a presentar la crisi ecològica com una conseqüència dramàtica de l’activitat descontrolada de l’home.
A la carta apostòlica Octogesima adveniens (14.5.1971) denuncia enèrgicament la “sobreexplotació” de la naturalesa, perquè “l’home corre el risc de destruir-la i de ser també víctima d’aquesta degradació.” No només “el medi ambient constitueix una amenaça permanent: contaminació, deixalles, poder destructor absolut”; sobretot “és el context humà, que l’home ja no controla”. Així, es crea “en el futur un medi ambient que pot resultar intolerable: un problema social de grans dimensions, que afecta tota la família humana.” Els cristians han de dedicar la seva atenció a aquest panorama, per tal d’assumir, conjuntament amb els altres homes, la responsabilitat d’un destí comú (n. 21).
Ja un any abans, en el Discurs a la FAO (16.11.1970), va parlar d’una “veritable catàstrofe ecològica”, posant l’accent en “la necessitat urgent d’un canvi radical en la conducta de la humanitat”, ja que “els avenços científics més extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents, el creixement econòmic més prodigiós, si no es combinen amb un veritable progrés social i moral, es tornen, en definitiva, contra l’home”. Es tracta, sens dubte, d’una primera i clara crida a la conversió ecològica.
4. Sant Joan Pau II aborda el problema del medi ambient amb un creixent interès i adreçant una invitació per a “una conversió ecològica global”. A la seva primera encíclica, Redemptor hominis (4.3.1979), lamenta que l’home sembla que “no percep altres significats del seu entorn natural, més enllà dels que serveixen per a un ús i consum immediats”. En particular, denuncia “l’explotació de la terra per a fins no només industrials, sinó també militars” (n. 287), de manera que hi ha ben poc esforç per “salvaguardar les condicions morals d’una autèntica ecologia humana”.
A l’encíclica Laborem exercens (14.9.1981) subratlla la sol·licitud per cultivar la terra, entesa com una participació en l’anunci del nou cel i de la nova terra (cf. n. 27).
Però és a l’Encíclica Centesimus annus (1.5.1991) on tracta específicament de la qüestió ecològica, connectant-la amb el problema del consumisme, que malbarata excessivament i desordenadament els recursos de la terra i de la vida, i relacionant-la també amb una concepció antropològica equivocada segons la qual l’home, en descobrir la seva capacitat transformadora i, en cert sentit, creadora del món a través del seu propi treball, s’oblida que tal capacitat es basa sempre en la primera i originària donació de les coses per part de Déu: l’home “creu que pot disposar arbitràriament de la terra, sotmetent-la sense reserves a la seva voluntat, com si la terra no tingués una fisonomia pròpia i una prèvia destinació donades per Déu, que l’home certament pot desenvolupar, però no trair. En lloc d’actuar com a col·laborador de Déu en l’obra de la creació, l’home pren el lloc de Déu i en conseqüència provoca la rebel·lió de la naturalesa, que és tiranitzada i no pas governada per ell” (n. 37).
La destrucció de l’entorn humà, observa el gran papa, és un fet molt seriós, no només perquè Déu ha confiat el món a l’ésser humà, sinó perquè la pròpia vida humana és un do que cal protegir de les diverses formes de degradació (n. 38). És necessari, per tant, donar una adequada atenció –que, per desgràcia, manca tan sovint– a la gravíssima destrucció de l’entorn humà. És la primera referència explícita a la relació entre ecologia mediambiental i ecologia humana.
En aquesta línia, pren un relleu i una actualitat particulars l’observació de certes contradiccions de la cultura dominant. Joan Pau II lloa els esforços per conservar “l’hàbitat” natural de les espècies en perill d’extinció, perquè cadascuna contribueix a l’equilibri general de la terra. Però lamenta l’escàs compromís per salvaguardar les condicions morals d’una autèntica “ecologia humana”: “No només la terra va ser donada per Déu a l’home, el qual ha d’usar-la respectant la intenció originària, d’acord amb la qual se li va donar; sinó que l’home també és donat a si mateix per Déu i, per tant, ha de respectar l’estructura natural i moral amb què ha estat dotat” (n. 38).
En aquest sentit, també es fa referència explícita a la conversió ecològica en la catequesi del 17.1.2001. Tota aspiració de tenir cura del món i de millorar-lo implica un canvi profund dels estils de vida, dels models de producció i de consum, de les estructures consolidades de poder que regeixen avui la societat. L’autèntic desenvolupament humà té un caràcter moral i assumeix el ple respecte de la persona humana, i també ha de parar atenció al món natural i “tenir en compte la naturalesa de cada ésser i la seva interconnexió en un sistema ordenat” (n. 58). Per tant, “la capacitat de l’ésser humà per transformar la realitat ha de desenvolupar-se sobre la base de la primera i originària donació de les coses per part de Déu” (n. 83).
5. Benet XVI ha dedicat un ampli espai al problema ecològic, sobretot al capítol quart de l’encíclica Caritas in veritate (29.6.2009), dedicat al desenvolupament, als drets i als deures, al medi ambient (n. 48-51).
Diu en primer lloc que “el tema del desenvolupament està estretament relacionat amb els deures derivats de la relació de l’home amb l’entorn natural”, donat per Déu a tothom, de manera que “el seu ús representa per a nosaltres una responsabilitat envers els pobres, les generacions futures i tota la humanitat” (n. 48).
Precisa que la naturalesa –“expressió d’un projecte d’amor i de veritat” i no pas “muntanya de rebutjos escampats a l’atzar”– ens precedeix i ens ha estat donada per Déu com a medi de vida, però no pot considerar-se més important que la persona humana. En conseqüència, els projectes per al desenvolupament humà integral no poden ignorar les generacions futures, sinó que han de caracteritzar-se per la solidaritat i la justícia intergeneracional, tenint en compte una varietat de contextos: ecològics, jurídics, econòmics, polítics, culturals (ibídem).
Aconsella parar l’atenció deguda als problemes energètics, perquè “que alguns estats, grups de poder i empreses acaparin de fet les fonts d’energia no renovables és un greu obstacle per al desenvolupament dels països pobres”. I reclama una tasca essencial de la comunitat internacional: “trobar els camins institucionals per a ordenar l’aprofitament dels recursos no renovables, amb la participació dels països pobres per tal de planificar així conjuntament el futur” (n. 49).
Reconeix a l’home el dret a “exercir un govern responsable sobre la naturalesa, per tal de protegir-la, fer-la productiva i conrear-la també de noves maneres i amb tecnologia avançada, de manera que, dignament, pugui nodrir i donar habitatge tota la població mundial”, atès que “hi ha espai per a tothom, en aquesta terra nostra”, sense oblidar el deure gravíssim de “lliurar la terra a les noves generacions en un estat en què també hi puguin viure dignament i continuar conreant-la” (n. 50).
Insta a enfortir l’aliança entre l’ésser humà i el medi ambient, entesa com a “reflex de l’amor creador de Déu, del qual procedim i cap al qual caminem” (ibídem), de manera que les modalitats amb què l’home tracta el medi ambient “influeixen sobre la manera en què es tracta a si mateix, i viceversa” (n. 51). Cal, per tant, que “la societat actual reconsideri seriosament el seu estil de vida, que en moltes parts del món tendeix a l’hedonisme i al consumisme, insensible a les seves conseqüències perjudicials”. Cal, doncs, un canvi efectiu de mentalitat que ens porti a nous estils de vida, “en què la recerca de la veritat, de la bellesa, del bé i de la comunió amb els altres homes, per a un creixement comú, siguin els elements que determinin les eleccions dels consums, dels estalvis i de les inversions” (ibídem): la crida a la conversió ecològica és evident i estimulant.
Destaca en particular la responsabilitat de l’Església envers la creació, una responsabilitat que cal manifestar públicament: no només per “defensar la terra, l’aigua i l’aire com a dons de la creació que pertanyen a tothom”, sinó per “protegir especialment l’home contra la destrucció de si mateix” (ibídem).
Per aquesta raó, considera necessari que a l’ecologia mediambiental hi correspongui l’ecologia humana: “quan en la societat es respecta l’ecologia humana, l’ecologia ambiental se’n beneficia”. “El problema clau –diu el papa Benet– és la fortalesa moral de la societat”. I, en relació amb aquest tema, fa una afirmació molt actual: “si no es respecta el dret a la vida i a la mort natural, si la concepció, la gestació i el naixement esdevenen fets artificials, si en la recerca es sacrifiquen embrions humans, la consciència comuna acaba perdent el concepte d’ecologia humana i, juntament amb ell, de l’ecologia mediambiental. És una contradicció demanar a les joves generacions el respecte al medi ambient, quan l’educació i les lleis no les ajuden a respectar-se a si mateixos” (ibídem). “El llibre de la naturalesa és un i indivisible”, i inclou el medi ambient, la vida, la sexualitat, la família, les relacions socials, i altres aspectes. Per aquest motiu “la degradació de la naturalesa està estretament lligada a la cultura que modela la convivència humana” (n. 51).
I dos anys abans, en el Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8.1.2007) havia manifestat la invitació a “eliminar les causes estructurals de la disfunció de l’economia mundial i a corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte al medi ambient”. Si l’entorn natural està ple de ferides causades pel nostre comportament irresponsable, també el medi social té les seves ferides. “Però totes són causades bàsicament pel mateix mal, és a dir, la idea que no hi ha veritats indiscutibles que guiïn les nostres vides, i per tant la llibertat humana no té límits”.
6. Pel papa Francesc, el problema ecològic constitueix un dels eixos fonamentals del seu pontificat.
A l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (24.11.2013), que és com el seu programa pastoral, condemna fermament els danys mediambientals causats per l’home i per la seva manera de raonar, reclama la necessitat d’una evangelització que il·lumini les noves modalitats de relacionar-se amb Déu, amb els altres i amb el medi ambient, i que faci néixer uns valors fonamentals, basats en “una autèntica fe”, que “sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar una cosa millor després del nostre pas per la terra” (n. 183).
És una preocupació tot sovint present als seus discursos, com el que va tenir lloc a la FAO el 20 de novembre de 2014, i a les seves catequesis. És particularment interessant la del 5 de juny de 2014, sobre la necessitat de “conrear i tenir cura de la creació”, com una responsabilitat de tothom, superant la degradació de l’ecologia humana, la qual està estretament lligada a la del medi ambient.
Sobretot, a l’Encíclica Laudato si’ el papa Francesc exposa el més ampli i complet magisteri de l’Església sobre l’ecologia i sobre la conversió ecològica, com a exigència de la fe.
Amb les primeres paraules del Càntic de les criatures de sant Francesc d’Assís –Laudato si’, mi’ Signore–, ens convida a la contemplació orant que ha fet de sant Francesc no només el cantor de la terra –la nostra “casa comuna”, que és com “una germana, amb la qual compartim la nostra existència”, com “una mare formosa que ens acull en els seus braços” (n. 1)–, sinó també “l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble, i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat. En ell es percep fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís social i la pau interior” (n. 10).
Tanmateix, la terra és maltractada i saquejada, i en conseqüència “es queixa; i els seus gemecs s’uneixen als de tots els pobres i tots els ‘descartats’ del món”.
El papa Francesc convida a escoltar-los, demanant a tothom una “conversió ecològica”, segons les paraules de sant Joan Pau II, és a dir, un “canvi de rumb”, tot assumint la responsabilitat i la bellesa d’un compromís per la cura de la casa comuna (n. 8), superant les actituds que obstaculitzen les vies de solució, fins i tot entre els creients, i que “van des de la negació del problema fins a la indiferència, la resignació còmoda, o la fe cega en les solucions tècniques. Necessitem una nova solidaritat universal” (n. 14).
El papa, tanmateix, constata com es va difonent arreu la sensibilitat mediambiental i la preocupació per la degradació ecològica, de manera que considera amb confiada esperança la possibilitat d’invertir la ruta (cf. n. 205).
Per la mateixa raó, vol situar al centre de l’encíclica el concepte d’“ecologia integral”, com a paradigma capaç d’articular la relació fonamental de cada persona amb Déu, amb si mateix, amb els altres éssers humans i amb la creació. “Quan parlem de ‘medi ambient’ ens referim també a una relació particular: la que existeix entre la naturalesa i la societat que l’habita. Això ens impedeix considerar la naturalesa com quelcom separat de nosaltres o com un simple marc de les nostres vides que s’hi inclouen: en som part i n’estem imbuïts” (n. 139).
7. L’encíclica es divideix en sis capítols estretament relacionats entre ells.
Al primer capítol, “El que està passant a casa nostra”, el papa esbossa el punt de partida: un esguard espiritual als millors resultats científics disponibles en l’actualitat en matèria mediambiental, ja que “la ciència és l’instrument privilegiat a través del qual podem escoltar el crit de la terra”.
S’hi tracten problemes extremadament complexos i urgents, com ara la contaminació, l’aigua, la pèrdua de biodiversitat, el deteriorament de la qualitat de la vida humana, la degradació social, la desigualtat global, alguns dels quals –com el canvi climàtic i més encara les seves causes– són objecte d’un intens debat en el camp científic.
El papa especifica que l’objectiu de l’encíclica no és intervenir en aquest debat, que és competència dels científics, i molt menys pretén determinar amb exactitud en quina mesura el canvi climàtic és una conseqüència de l’acció humana, sinó recordar que l’activitat humana és un dels factors del canvi climàtic, i que això comporta la greu responsabilitat moral de fer tot el possible per reduir aquest impacte nostre i per evitar-ne els efectes negatius sobre el medi ambient i els pobres.
Al capítol segon, “L’Evangeli de la Creació”, el papa recorda la importància de la llum de la fe i convida a redescobrir la riquesa cultural i moral de la tradició judeocristiana, que fa explícita “l’enorme responsabilitat” de l’ésser humà davant de la creació, l’íntima connexió entre totes les criatures, i el fet que “el medi ambient és un bé públic, patrimoni de tota la humanitat i responsabilitat de tots” (n. 95).
Al capítol tercer, “Les arrels humanes de la crisi ecològica”, analitza –sempre en diàleg amb la ciència– les “arrels de la situació actual, per tal de captar no només els símptomes sinó també les causes més profundes” (n. 15), tot centrant-se en el paradigma tecnocràtic dominant i en la seva globalització, la crisi i les conseqüències de l’antropocentrisme modern i de la innovació biològica.
Al capítol quart, “Una ecologia integral”, indica l’objectiu d’aquesta anàlisi: elaborar el perfil d’una ecologia integral, que, en les seves diverses dimensions, comprengui “el lloc específic que l’ésser humà ocupa en aquest món i les seves relacions amb el món que l’envolta”, en les diferents dimensions de la vida: l’economia, la política, les cultures, especialment les més amenaçades.
A partir d’això, al capítol cinquè, “Algunes pautes d’acció”, aborda la qüestió del que podem i hem de fer, i proposa un seguit de perspectives, com són la renovació:
• de la política internacional, nacional i local;
• dels processos de presa de decisions en àmbit públic i empresarial;
• de la relació entre política i economia, i entre religió i ciència.
Pel papa Francesc, és essencial que la construcció de camins concrets no s’abordi d’una manera ideològica, superficial o reduccionista. Per fer això, és essencial el diàleg, un mot present al títol de cada secció d’aquest capítol: “Hi ha discussions sobre qüestions relacionades amb el medi ambient, en les quals és difícil assolir un consens.” En aquest sentit, el papa explica que l’Església no pretén definir les qüestions científiques o substituir la política. Es limita a proposar “un debat honest i transparent, de manera que les necessitats particulars o les ideologies no lesionin el bé comú” (n. 188).
Al sisè i darrer capítol, “L’educació i l’espiritualitat ecològica”, eI papa proposa “algunes línies de desenvolupament humà inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana”, per aconseguir una veritable “conversió ecològica”, com a autèntic “requisit de la fe”.
De tot això en parlaran àmpliament durant les Jornades els il·lustres relators: jo em limito a destacar el significat essencial i els compromisos que se’n deriven.
8. La conversió ecològica és la “reconciliació amb la creació”.
Conversió significa, en primer lloc, canvi de mentalitat.
“Moltes coses –afirma el papa– han de reorientar la pròpia ruta, però abans de res, cal que canviï la humanitat” (n. 202).
I com ha de canviar? “Educant-se (sobretot) en la consciència d’un origen comú, de pertànyer a una família comuna i de tenir un futur compartit”, que, malauradament, avui s’omet o s’esvaeix.
Però això –diu el papa– és possible “fent nostres les motivacions profundes i la consciència que pot permetre el desenvolupament de noves conviccions, noves actituds i estils de vida” (ibídem).
En primer lloc, cal alliberar-se de l’esclavitud del consumisme compulsiu, reflex subjectiu del paradigma tecnicoeconòmic, que mira d’arrossegar-nos al remolí de compres i despeses innecessàries (n. 203).
Això requereix abandonar tota mena d’egoisme, que fa créixer la cobdícia. “A mesura que les persones esdevenen autoreferencials i s’aïllen en la seva consciència, augmenten la seva cobdícia. Com més es buida el cor de la persona, més necessita objectes que comprar, posseir i consumir. En aquest context, no sembla possible acceptar que la realitat posa un límit a la persona”, amb greu dany del bé comú i del respecte de les normes (n. 204).
Demana alliberar-se de l’obsessió per un estil de vida consumista, que, “sobretot quan només uns quants poden sostenir-lo, només provocarà la violència i la destrucció mútua” (n. 204).
Exigeix, per tant, combatre el consumisme a través “d’un canvi en els estils de vida socials” dels consumidors, per tal d’exercir una sana pressió sobre els que tenen el poder polític, econòmic i social. “Comprar és sempre un acte moral, a més d’econòmic. Per això, avui la qüestió de la degradació del medi ambient fa una crida al comportament de cada un de nosaltres” (n. 206).
Per tant, la conversió ecològica és un veritable “repte educatiu”, que requereix una forta “educació ambiental”, que no pot limitar-se a la informació científica, a la conscienciació i prevenció dels riscos mediambientals, ni tan sols a “crítica dels ‘mites’ de la modernitat basada en la raó instrumental (l’individualisme, el progrés indefinit, la competència, el consumisme, el mercat sense regulació)”, sinó que ha de “recuperar els diferents nivells de l’equilibri ecològic: l’interior, amb un mateix; el de la solidaritat, amb els altres; el natural, amb tots els éssers vius; l’espiritual, amb Déu”. L’educació ambiental hauria de preparar-nos per fer “aquell salt vers el Misteri”, del qual l’ètica ecològica treu el seu sentit més profund (n. 210).
Per tal que madurin “nous hàbits”, una veritable “ciutadania ecològica”, no n’hi ha prou amb l’existència de normes i lleis; cal un virtuós “compromís mediambiental”, personal i familiar, fet de petites accions diàries, amb comportaments que tenen un efecte directe i important en la cura del medi ambient.
I són significatius i estimulants els exemples que ofereix el sant pare: “evitar l’ús de plàstic o de paper, reduir el consum d’aigua, separar els residus, cuinar només el que es pot menjar raonablement, tenir cura dels altres éssers vius, utilitzar el transport públic o compartir un mateix vehicle entre diverses persones, plantar arbres, apagar els llums innecessaris, reutilitzar coses en lloc de descartar-les de seguida”, a partir de “raons profundes” (211). Els esforços són petits, però si es generalitzen poden canviar el món (212).
Entre els diversos camps educatius, el papa Francesc atorga una importància cabdal a la família, on “es conreen els primers hàbits d’amor i de cura de la vida, com ara l’ús adient de les coses, l’ordre i la neteja, el respecte per l’ecosistema local i la protecció de totes les criatures”: per tant, és el primer “lloc de formació integral, on es desenvolupen les diverses dimensions, íntimament relacionades entre elles, de la maduresa personal” (n. 213).
Més enllà de la família, en la formació ecològica de les consciències, han de prendre-hi part l’escola, la política i sobretot l’Església (n. 217), cridada a contribuir a la “conversió ecològica”, és a dir, a la reconciliació amb la creació, a través de la llum i de la força de la fe.
9. La conversió ecològica és una exigència de la fe
De fet “neix de la transformació del cor, o sigui de la nostra manera de pensar, de sentir i de viure segons l’Evangeli” (n. 218): s’alimenta de conviccions de fe i s’encarna en actituds concretes. Cito les més importants:
• reconèixer el món com un “do rebut de l’amor del Pare”, i reconèixer “els lligams amb què el Pare ha unit tot els éssers per formar una magnífica comunió universal” (n. 220);
• adoptar “un estil de vida profètic i contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense estar obsessionats pel consum”;
• “créixer en la sobrietat” i en la “capacitat de gaudir amb poques coses”;
• tornar “a la senzillesa que ens permet aturar-nos per assaborir les coses petites i agrair les possibilitats que ens dona la vida, sense adherir-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm” (n. 222);
• “saber limitar algunes necessitats que ens estaborneixen, i estar disponibles per a les múltiples possibilitats que ofereix la vida”;
• “fer fruitar els propis carismes, en la música i en l’art, en el contacte amb la natura, en la pregària” (n. 223);
• ocupar-se d’un lloc públic (un edifici, una font, un monument abandonat, un paisatge, una plaça), “per protegir, restaurar, millorar o embellir el que és de tots” (n. 227).
Però això –explica amb força el papa– no és possible “si s’exclou Déu de les nostres vides i el nostre jo en pren el lloc, si creiem que la nostra subjectivitat determina el que és bo i el que és dolent” (n. 224). Una ecologia integral requereix una certa dedicació de temps, no només per “recuperar la serena harmonia amb la creació, per reflexionar sobre el nostre estil de vida i els nostres ideals”, sinó també “per contemplar el Creador, el qual viu entre nosaltres i en el nostre entorn, la presència del qual no ha de construir-se, sinó ser descoberta i revelada” (ibídem): una manifestació d’aquesta actitud “és donar gràcies a Déu abans i després dels àpats” (n. 227).
Per descomptat, fins i tot podem contemplar Déu “en una fulla, en un corriol, en la rosada, en el rostre d’un pobre” (n. 234). Però els sagraments són els llocs privilegiats de la contemplació de Déu Creador i Redemptor, perquè en ells “la naturalesa és assumida per Déu i transformada en mediació de la vida sobrenatural” (n. 235). Ho és particularment l’Eucaristia, en la qual la creació troba l’elevació més alta: és “font de llum i de motivació per a les nostres preocupacions pel medi ambient, i ens porta a ser guardians de tota la creació” (n. 236). Especialment la celebració dominical del dia de repòs “difon la seva llum sobre tota la setmana i ens anima a fer nostra la cura de la natura i dels pobres” (n. 237), a l’espera de la “vida eterna”, de la “festa del cel”, que serà “una meravella compartida, on cada criatura, transformada lluminosament, ocuparà el seu lloc, i podrà oferir quelcom als pobres definitivament alliberats” (n. 244).
10. Arribant a la conclusió de l’encíclica, el papa ens convida a lloar i contemplar, en la Trinitat, la relació d’unitat de totes les criatures (n. 238); en Maria, la Mare de Jesús, la Reina de la creació (n. 239); en sant Josep, un exemple de com amb el treball generós ens ocupem de la creació (n. 240).
Acaba amb dues pregàries ecològiques, precedides per la contemplació de la casa comuna del cel, que –durant l’espera– ens impulsa a estar cada vegada més units per tenir cura de la casa comuna de la terra que se’ns ha confiat, sabent que totes les coses bones que hi trobem seran assumides en la festa eterna del cel (n. 243).
I és el que, de tot cor, desitjo per a vosaltres i per a mi mateix.

PDF de la conferencia del Card. Salvatore De Giorgi

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s